Més ramaderia per uns Pirineus més vius

Al nord-oest de Catalunya hi trobem la comarca del Pallars Sobirà, un territori fins fa poc desconegut i aïllat degut a l’orografia del paisatge. Les altes muntanyes i les escarpades valls han condicionat el cicle vital i les activitats quotidianes dels éssers que hi viuen; sobretot de l’espècie humana.

Aquesta regió de Catalunya, ha estat ocupada per assentaments humans des de la prehistòria. Ara bé, la vida a la muntanya mai ha estat fàcil. La imatge idíl·lica que sovint ens arriba de viure a la muntanya, de paisatges espectaculars envoltats d’una natura salvatge, amaga una realitat ben diferent. La hostilitat del medi, el relleu accidentat i les condicions climàtiques extremes, n’han dificultat força la vida. A nivell econòmic, la muntanya ha estat apreciada per tenir les principals matèries primeres, com ara la fusta, l’aigua i sobretot els minerals. Ara bé, la quantitat de recursos de fàcil obtenció no eren suficients per permetre viure còmodament la gent de la zona, sinó tot el contrari; eren ben justos (Bosch, 2017).

El sector agrícola i ramader també trobava dificultats per aprofitar un altre recurs molt valuós: el sòl. La gran majoria de superfície present eren terres que es trobaven en zones inaccessibles o tenien una orografia massa abrupte; fent que la quantitat de sòl aprofitable per l’ús agrícola fos molt més escàs del que podria semblar a simple vista. Antigament, la ramaderia i agricultura funcionaven mitjançant pràctiques tradicionals. L’objectiu d’aquestes era aprofitar al màxim cada racó de sòl disponible i així abastir el major nombre de persones i alhora tots els caps de bestiar. Així doncs, es van talar boscos i es van netejar zones de matollar amb la intenció d’amplificar la quantitat de zones de conreu i de terres de pastura (Lasanta-Martínez et al. 2005) (Ellenberg, 1988). Per aquest motiu, podríem dir que la intervenció humana va crear nous hàbitats (com per exemple, clarianes dins de bosc i pastures), interfases (com són els ecotons, marges de pastura o corredors de riberes) i paisatges en mosaic d’un gran interès paisatgístic i cultural (Camprodón, 2009).

Ara bé, l’escassetat de mitjans i la dificultat d’accés d’aquests recursos van ser factors decisius per explicar perquè les zones de muntanya mai van poder acollir un volum poblacional tan elevat com altres regions de Catalunya. El màxim poblacional al Pallars Sobirà va ser entre el 1860 i el 1870 i, a partir d’aquí va començar una davallada demogràfica. Per una banda, els recursos presents no eren suficients per abastir aquesta població. D’altra banda, les àrees urbanes anaven concentrant no només millores econòmiques, sinó també socials: millores en la sanitat, augment de la dotació de serveis, etc. Així doncs, aquests dos factors van ser decisius perquè molta gent emigrés a les ciutats suposant grans canvis en la demografia de la zona i també en el seu paisatge (Lasanta-Martínez et al., 2005).

Arran de la davallada poblacional al Pallars Sobirà i, de retruc, la disminució de les ramaderies a la regió, va haver-hi un canvi en la gestió agrícola i ramadera: es va passar d’una gestió tradicional a una de més moderna. Aquesta última consistia en intensificar l’ús de les zones més fèrtils i més ben comunicades, com són els fons de les valls i les zones properes als nuclis urbans, mentre que alhora s’anava abandonant els camps de cultiu de menor qualitat i menys accessibilitat (Bosch, 2017) (García-Ruiz i Lasanta et al., 1990). Aquest canvi en la gestió del territori i l’abandonament de cultius, ha suposat transformacions molt importants en el paisatge. De fet, segons un estudi, en els últims 70 anys, aproximadament el 50% de la superfície s’ha vist modificada degut als canvis de l’ús del sòl i hi ha una clara tendència de la regeneració vegetal, amb un augment de la cobertura forestal i de matolls (Poyatos et al., 2003; Vicente-Serrano et al., 2004). Així doncs, la tendència és clara: el paisatge evoluciona cap a la simplificació i la homogeneïtzació que contribueix en una disminució de la fragmentació, un menor nombre de pegats i un augment de la seva mida mitjana (Lasanta et al., 2019).

Aquesta tendència podria semblar positiva per l’entorn conservacionista tradicional, ja que aquest focalitza la majoria d’esforços en la defensa d’ambients forestals de muntanya. Ara bé, Camprodón (2009) ja destaca que és important no perdre la perspectiva global durant la preservació del territori i, per tant, cal recordar que altres ambients naturals han estat més modificats i empobrits; com són, en aquest cas, els sistemes agrícoles i les pastures.

Segons Bernáldez (1991) l’homogeneïtzació del paisatge per culpa de la colonització vegetal i la invasió d’espècies generalistes condueix a una disminució de la biodiversitat. Per aquest motiu, el paper que té l’heterogeneïtat pel que fa a la distribució de la flora i la fauna ha sigut tema d’estudi i de preocupació, i s’ha pogut veure que l’heterogeneïtat del paisatge és un factor crític a tenir en compte durant la determinació de la riquesa de fauna d’un territori (Autari i de Lucio, 2001). Però per què és tan important la heterogeneïtat per la biodiversitat? Per una banda, les zones amb diferents hàbitats permeten que un major nombre espècies puguin coexistir. D’altra banda, la coexistència de diferents hàbitats en un paisatge pot generar processos ecològics propis que poden tenir efectes positius en la riquesa del paisatge (Fahrig et al., 2011). Així doncs, per a la conservació d’un ecosistema, s’hauria de crear o mantenir un mosaic d’etapes successives i un seguit d’hàbitats que mantinguin les poblacions d’espècies que hi hauria de manera natural a la zona (Kuuluvainen, 2004).

Si ho extrapolem a la situació dels Pirineus, parlaríem d’heterogeneïtat davant la presència de  zones de prats de dall, de prats alpins, de clarianes forestals, de matolls, de boscos… Tot d’hàbitats diferents d’una superfície el suficientment gran com per mantenir les poblacions de la gran quantitat d’espècies que hi viuen.